SOMNIANT

El soroll de l’aigua de la pluja caient damunt la capota del cotxe aturat prop de la carretera la va despertar. Estava estirada en el seient de darrere del conductor, sota una manta no gaire gran que intentava tapar el seu cos encongit. Feia fred i tenia les cames i els braços dolorits de tan temps d’estar a la mateixa postura. Va alçar el cap i va obrir els ulls mig endormiscada. La foscor no li deixava veure on era, però recordà que el camí pendent era llarg. Malgrat no estar en possessió de cap rellotge va saber que ja era molt tard, tanmateix les hores passarien lentes abans no sortís el sol i comencés el nou dia.

Estava sola i la negror del seu voltant l’espantava. Tant era tenir els ulls tancats com oberts, la foscor emplenava l’interior del vehicle i fora semblava ser més aterrador, per això no gosava moure’s tot i el dolor a les extremitats. De sobte, una imatge va ocupar la seva ment. Una cara masculina. O potser femenina? Un somriure tancat. Un rostre sense cara, una mirada mancada d’ulls que vigilava amatent la seva espera.

I l’aigua de la pluja seguia caient, però el so era apagat pel silenci ensordidor que cada vegada era més fort.

Va desistir de seguir dormint, sabia que ja no ho aconseguiria i restà pensativa. Qui era aquell ésser que la seva ment evocava i la seva memòria arraconava? Per més que s’hi esforçava no podia definir les faccions del rostre, ni tant sols els trets més bàsics. I tanmateix, se’l sabia tant a prop!

Es va incorporar molt a poc a poc, les articulacions amb prou feines responien després del tan temps d’immobilització i calia deixondir-se amb lentitud. Estirà els braços i també les cames, semblava sentir la sang córrer per primera vegada per les venes. Després va recolzar el cap al seient i fixà la vista a l’exterior intentant visualitzar on es trobava. El vehicle estava aturat al final d’un camí secundari que enllaçava amb la carretera principal, al seu darrere quedava un bosc força dens.

La pluja es va aturar i el silenci va ser més fort fent palesa la seva soledat, que s’alimentava de la tristor que els anys havien anat acumulant, com qui no vol la cosa, en aquell racó quasi oblidat, fins i tot per ella. Com una llavor transportada pel vent, la seva pena havia arrelat i crescut lliurement, sense entrebancs. Qui tallaria les seves branques, que s’expandien àmpliament en aquell espai ignot?

Volia apagar el silenci, però com?

On eren les veus de nens entonant cançons entre rialles egoistes i jocs que només ells entenen?

Qui es recordava de les veus adolescents que desperten la vida entre jocs malintencionats i mirades pernicioses?

Encara sonaven les veus dels adults traspassant el pes que se’ls va donar de mica en mica, perquè així fos més sostenible?

Amb un filet de veu, tímida, sense gosar deixar-lo créixer per por a descobrir-se, va entornar una càlida melodia que la va fer gronxar amb lentitud per no destorbar el repòs del lloc. Amb els ulls tancats s’escoltava mentre es bressolava i no es va adonar que, sense demanar permís, s’afegí al seu cant un nou so que s’apropava, neguitós, insegur, freturós, golut. Venia de lluny i el va sentir quan era allà mateix: un córrer desesperat que ella ja havia escoltat abans. Una recerca que fuig de la fugida. Un voler trobar sense haver d’amagar.

I una altra vegada el rostre sense cara va entrar a la seva ment. Un mirar intrigant que somreia fred, escorcollant l’interior d’ella, encuriosit pel que allà s’hi podria trobar. Cada vegada més proper, la seva presència es va fer quasi perceptible. Però el volia lluny i l’havia de distanciar.

Les portes eren tancades i ningú a prop seu per obrir-les. Així doncs, com se n’apartaria?

Va començar a suar. El cor li bategava amb més força que mai. Per primera vegada eren molt a prop l’un de l’altra i ella no veia la fugida. Va intentar cridar, però no podia emetre cap so. Davant la desesperació un impuls del tot nou la va fer reaccionar i va saber que les portes eren obertes. Qui deia que no?

Va sortir corrent. Corria perseguida davant de qui la cercava, cega pel neguit i sense saber on anar. La nit era fosca i a la carretera principal no hi havia il•luminació, només la dels cotxes que de tant en tant hi transitaven. Però tots passaven de llarg, perquè no veien el seu desesper.

Les passes del seu darrere no eren unes, sinó moltes. Ja no sentia un córrer, escoltava una multitud que cridava, amb els braços alçats. Era capaç de sentir la llargària de llurs cames perseguint-la. I ella ja no podia córrer més, perquè el camí retrocedia i no la deixava avançar, malgrat els seus esforços per arribar a algun lloc on es pogués sentir segura. Per això quan va veure la casa s’hi adreçà sense pensar.

Va trucar a la porta que es va obrir amb el primer cop convidant-la a entrar. Quatre parets de palla sense cap finestra l’encerclaven i a un costat una noia alta i prima, vestida amb retalls cosits sense mesura que va sortir fora per deixar-la estar a ella, asseguda al terra amb els braços agafant-se les cames, que tenia arronsades. Va abaixar el cap i tancà els ulls, perquè en la foscor podria escoltar més bé.

Van passar com una tempesta, ràpids i sense miraments, arrasant els carrers inexistents en aquells paratges, però deixant-ho tot com si hi fossin de veritat. Ningú els podria aturar, només ella i encara no gosava. Potser per això la buscaven, qui sap si no cercaven que algú els deturés?

Va alçar el cap i s’adonà que no hi havia sostre, la foscor de la nit entrava pel seu damunt dins aquell niu fràgil i trencadís. La lluna era plena i un estel fugaç va córrer pel seu davant fins apagar-se. Ja no li quedava cap desig per desitjar. Només podia somiar.

Somiava amb un mar blau, tranquil i ple de vida submergida. Ella era dalt d’una barca petita, de rems, que navegava lliurement tot i no haver-hi ningú remant. Un vent salvatge s’esforçava en dirigir la barca i, com que no podía, de la ràbia en feia núvols que portaven al seu damunt la tempesta. I s’alçaven enormes onades que volien menjar-se el món i també a ella i a la seva barca. Però ja n’estava cansada, només ella tenia dret als rems i així ho demostraria, tot i que abans calia trobar-los.

Es va aixecar del terra i va sortir fora. No hi havia ningú, tornava a estar sola. Va caminar desansiada, conscient de la poca gana i les moltes ganes d’ansiar-se.

El vehicle d’on havia sortit encara era allà, sempre era allà perquè sense ella no marxava. Per això va asseure’s al seient del davant, al costat del conductor, a esperar que aquest tornés. I marxar tan aviat sortís el sol.

La imatge va tornar a la seva ment. Un rostre sense cara, un somriure tancat. Vigilava la seva espera. O esperava pacient una mirada conscient?

Estava neguitosa. Per què continuar allà, aturada, sense cap raó aparent, si el que volia era arrancar i anar un xic més enllà del present?

I aleshores s’adonà que dins el seu cap tot eren preguntes sense contestar, sense respostes ni saber on trobar-les. O si? Ja hi tornava. Una pregunta que respon a la pregunta anterior amb una reflexió que desemboca en una qüestió que és fruit de la pregunta resposta al dubte sorgit arran de la qüestió plantejada per tal de saber si la seva suposició responia o no al que instintivament creia que... Prou!

No podia més. Ho havia d’aturar!

Llostrejava. Es posà davant el volant i va engegar el vehicle que sense fer el ronsa va arrencar. Aquella imatge sense rostre va tornar, però ara la tenia asseguda al seu costat, amb tot un cos degudament acoplat. I també la tenia davant el volant i al darrere dormint encongida sota una manta per no tenir fred.

I el sol ja mostrava els ratjos i a estones li cegava la vista, però el vehicle no s’aturava, totes elles eren dins pendentes d’esbrinar fins a on podrien arribar.

A estona remava l’una, a estones l’altra i aquella tercera que no volia despertar abrigava amb la manta el seu cos encongit. I el vent restava quiet i les deixava fer. Les acompanyava xiulant boniques cançons que elles no coneixien, però els agradava perquè així no hi havia silenci i les seves solituds eren menys visibles. Tanmateix les sentien, petites, potser elles eren més grans.