10/10/13

Sense títol

Amb els ulls tancats
seré més cega encara
per veure'm les entranyes i arribar
al cor del monstre que m'agafa.

Allà estaré fins
que m'obligui a mirar-lo.


1/2/12

Fi

Les frases volen d'aquí cap allà
incongruents,
els pensaments vagaregen amunt i avall
inconsistents,
i tots plegats paral·litzen els bategs d'un cor
que ja no sap
                   pensar
                   parlar
                             ... ?
                          

22/6/10

Fragment


Tot havia començat per assaciar la meva curiositat superficial i espontània, totalment supèrflua. Potser si ho hagués meditat un xic no hauria fet la consulta, conscient del risc que corria d'obtenir una resposta llarga i tediosa que em fes adonar de quan poc interès que tenia per mi. Però la vaig fer, mentre feia els deures d'estiu a la taula del menjador davant la televisió. L’Agnès llegia asseguda al sofà plenament consagrada a la lectura. La meva germana gran es passava molt de temps davant dels llibres i jo era incapaç d’entendre què hi trobava. El meu quadern de vacances era tan avorrit com el de l'any anterior i el programa de la tele era pèssim, res em semblava prou interessant per concentrar-m'hi i dedicar-hi el preciós temps que deixava escapar, per això em vaig fixar en ella. Aparentment cap cosa podria destorbar-la. Quin llibre més bo semblava ser aquell! 
               
L’Agnès passava plana a les últimes pàgines i li va doldre la interrupció. Em va mirar bufant per mostrar-me obertament que l’empipava, però que tot i així faria el gran esforç de contestar la meva pregunta. Mantenint el llibre quasi tancat, sense treure l’índex de la pàgina per no perdre el punt va explicar-me breument la trama: «És la història d'un senyor que un dia es va despertar al matí per anar a treballar i aleshores se n'adonà que s'havia transformat en un gran escarabat de color negre, amb totes les seves potes. Estava panxa amunt i no sabia com girar-se... »

Va acompanyar les paraules amb un gest malintencionat i va moure els dits de la mà com si fossin les potes per fer-me angúnia. El to de veu acompanyava l’acte. Aquesta era la seva venjança, coneixia el meu fàstic i sabia que ho trobaria repugnant. Qui s'anava a imaginar que algú fos capaç d'escriure quelcom tan repulsiu! I mentre ella intentava convèncer-me de quant interessant era, jo m’esforçava en esborrar de la ment la imatge creada del meu ser convertit en un insecte d'enormes dimensions fent el tediós quadern estiuenc. Em vaig aixecar de la cadira per caminar fins al balcó, necessitava sentir l'aire del carrer. Calia suprimir aquella horrible visió. Vaig centrar l’atenció en un nen de pocs anys que s’acostava per la vorera del davant agafat de la mà del que semblava ser el seu pare, un senyor de llargues cames que arrossegava la criatureta incapaç de seguir l'àgil pas que se l’imposava, mentre llepava una piruleta. A l’alçada de casa li va caure el caramel al terra, ell se’l mirà amb tristor fent el gest d’estirar el braç per agafar-lo,  però el senyor no s’adonà i va continuar com si res. A l'allunyar-se, el menut va alçar el cap i em somrigué al mateix temps que aixecava la maneta per saludar-me movent els ditets amunt i avall en senyal d’adéu. En aquell instant, com si tingués vergonya, vaig apartar la vista del seu damunt i la vaig dirigir al dolç abandonat al terra, pensant en la seva sort.

27/4/10

31/3/09

El ball de l'inconscient

Va d'un costat a l'altre
completament begut,
arrossegant braços i cames
fins als llocs més ocults.

Arriba a la llaga,
carn viva que et crida
i ensangonada reclama
una fricció i una mirada.

Dansa per camins ocults
mossegant amb les dents,
llenguatejant amb els dits,
fuetades i delits.